La Comunitat Valenciana no ha sigut aliena a l'interés que l'ètica assistencial ha despertat en tot el món al llarg de les últimes dècades. Des que modernament es va encunyar el terme bioètica, este va trobar terreny fèrtil en la tradició ètica i moral de l'antic Regne de València, bressol d'innovadores institucions assistencials i reformes pioneres, obra d'una societat avançada entre els il·lustres representants de la qual figuren personalitats de talla internacional com les de l'humanista Lluïu Vives i el benemèrit Pare Jofré. Una tradició continuada històricament fins hui per institucions com ara la pròpia Generalitat Valenciana, els Municipis i les Diputacions, la Universitat, la Reial Acadèmia de Medicina, els Col·legis Professionals, els Hospitals i Ordes Religiosos hospitalàries, la Real Societat Econòmica d'Amics del País, l'Institut Mèdic Valencià i quants, des de les més diverses branques de les cures sanitàries i la higiene social, van contribuir des del passat fins hui a l'aplicació dels principis de beneficència i no maleficència, de justícia i el tan actual d'autonomia personal.
Esta especial afinitat per l'ètica assistencial ha anat parella als més recents esforços modernitzadors del Sistema Valencià de Salut. Però al mateix temps que l'atenció al pacient s'ha vist millorada per la incorporació de noves tecnologies i modalitats d'assistència sanitària, s'han sumat als antics dilemes ètics assistencials altres, derivats dels nous formes de vida i de l'emmalaltir de la societat actual; per això, els nous criteris de qualitat en l'atenció dels pacients exigixen respostes també actuals, plurals i incluyentes, les que una societat oberta espera obtindre del seu sistema de salut. En este context assistencial, la institucionalització de la bioètica s'està demostrant instrument imprescindible per a la salvaguarda dels drets dels pacients al mateix temps que ferramenta eficaç per a la presa de decisions davant dels conflictes més aguts que es presenten en la pràctica clínica.